La central nuclear ucraïnesa de Zaporíjia va ser presa militarment per Rússia el març de 2022 i segueix sent disputada com a objectiu militar al front de la guerra a Ucraïna, una situació nova i sense precedents per a la qual la comunitat internacional no estava preparada. Més enllà de la destrucció del reactor iraquià Osirak el 1981 com a principal atac històric a un reactor nuclear, l’actual context internacional està involucrant instal·lacions nuclears a les guerres tant d’Ucraïna com del Golf Pèrsic.
A Ucraïna, a més dels danys causats a la central nuclear de Zaporíjia des de la seva ocupació, que han reduït enormement els nivells de seguretat, el mateix any també van patir bombardejos els centres de recerca nuclear NSC-KIPT a Khàrkiv i KINR a Kíiv. El 2024 Rússia va incloure en la seva nova doctrina militar el possible ús d’armament atòmic en defensa d’atacs a territori rus. El 2025 la cúpula protectora de la central de Txernòbil va ser perforada per l’atac d’un dron.
A la guerra dels dotze dies a l’Iran el juny de 2025, van ser bombardejades les plantes d’enriquiment d’urani de Natanz i Fordow, el centre nuclear d’Isfahan i el reactor d’aigua pesada Khondab IR-40 en construcció. Es desconeix l’abast real dels danys causats, però després de la continuació del conflicte el febrer de 2026, aquestes instal·lacions haurien tornat a ser atacades, així com també les rodalies del centre nuclear israelià de Dimona i en quatre ocasions l’emplaçament de la central nuclear iraniana de Bushehr de disseny i amb operaris russos, davant del que Rússia va advertir de conseqüències imprevisibles. D’altra banda, el president Trump va amenaçar de destruir diverses infraestructures vitals iranianes com les centrals elèctriques començant per la major, en una clara indicació a la central de Bushehr. A més, la Unió dels Emirats Àrabs van informar d’un atac amb drons el 17 de maig que va afectar equips secundaris de la seva central nuclear de Barakah.
Canvi de paradigma
Conseqüentment, s’estan normalitzant tant la implicació d’instal·lacions nuclears en conflictes armats, com declaracions sobre la possibilitat d’utilitzar de manera limitada bombes atòmiques tàctiques, referències aquestes últimes que arriben obertament a l’opinió pública, una cosa impensable fins fa molt poc temps.
L’últim tractat de reducció i limitació d’armes atòmiques entre els EUA i Rússia va caducar el febrer passat i amb diversos països considerant sumar-se a les nou potències atòmiques actuals, algunes potències disposen de plans que identifiquen infraestructures civils i energètiques com a objectius estratègics en escenaris bèl·lics, per tal de dificultar possibles estratègies enemigues o moviments terrestres. Aquests plans també inclouen instal·lacions nuclears civils que en cas de patir atacs, sabotatges o accidents en conflictes amplis entre blocs podrien alliberar radioactivitat i afectar indiscriminadament la salut pública i el medi ambient de diversos països. La magnitud de possibles fuites radioactives, dependents del tipus d’instal·lació i del dany causat, podria forçar l’evacuació de grans poblacions i estendre la dimensió del conflicte.
Encara que hi ha una gran incertesa sobre com continuaran les guerres actuals, pren força la tendència que les infraestructures nuclears civils tampoc estan fora de perill de ser considerades objectius d’estratègies militars. Aquest nou rol d’instal·lacions nuclears convertides en plataformes sobre les quals projectar objectius estratègics en conflictes bèl·lics representa un canvi de paradigma i amenaça l’ús pacífic de l’energia nuclear, alhora que planteja el repte difícil de reforçar la protecció física d’infraestructures nuclears civils.
Possibles accions correctores
Les implicacions de la creixent afectació d’instal·lacions nuclears per conflictes bèl·lics van més enllà dels aspectes tècnics i aborden qüestions d’interès global, fet que posa de manifest la manca d’un tractat de no agressió a instal·lacions nuclears, així com la necessitat d’adaptar i desenvolupar els estàndards específics de seguretat de l’Organisme Internacional de l’Energia Atòmica (OIEA) de l’ONU per a aquestes instal·lacions en conflicte.
El Protocol addicional I de 1977 que amplia els Convenis de Ginebra de 1949 no cobreix específicament atacs militars a les instal·lacions nuclears, com tampoc ho fa la Convenció de l’OIEA de 1979 sobre la protecció física dels materials i instal·lacions nuclears. És, doncs, urgent ratificar una convenció o tractat global específic de no agressió a instal·lacions nuclears. L’OIEA va intentar infructuosament prohibir els atacs armats a infraestructures nuclears en recents Conferències Generals de l’OIEA i en la de Revisió del Tractat de No Proliferació Nuclear.
Pel que fa als estàndards de seguretat nuclear i seguretat física d’instal·lacions nuclears, l’OIEA va establir després de l’inici de la guerra d’Ucraïna set pilars de seguretat per avaluar riscos específics en contextos bèl·lics, però no va aconseguir establir una zona desmilitaritzada al voltant de Zaporíjia. És per això que el Consell de Seguretat de l’ONU va donar suport el 2023 als cinc principis de l’OIEA orientats a evitar un accident a la central. És en base a aquests elements que la Comissió d’Estàndards de Seguretat de l’OIEA s’ocupa de l’adaptació i l’aplicabilitat dels estàndards actuals, alhora que el Grup de Reguladors Europeus de Seguretat Nuclear (ENSREG) treballa també en aquesta línia.
Això no obstant, la ratificació d’una convenció o tractat global específic de no agressió a instal·lacions nuclears que corregeixi l’esmentat buit jurídic no és factible amb la continuïtat de les guerres i l’auge de la proliferació atòmica, mentre que l’actual deteriorament de la legalitat internacional tampoc no garanteix l’efectivitat en l’aplicació de nous estàndards de seguretat. Un altre suport per fer front a aquests dos desafiaments podria ser incloure’ls en negociacions de pau que s’estiguin gestant, de manera que organismes com l’OIEA puguin contribuir al desenvolupament i la verificació d’un futur regulatori.
Alejandro Zurita va ser cap de cooperació internacional en recerca nuclear de la Comunitat Europea d’Energia Atòmica (Euratom) entre 2008 i 2016.