La persecució lingüística, ètnica i religiosa van dur a Kaissa Ould Braham a buscar refugi a Catalunya acollida pel PEN Català. Kaissa és de Cabília, una regió de majoria berber i que actualment pertany a Algèria. Defensar la cultura, la llengua i el laïcisme a les pàgines del diari Izuran (Arrels) la va enfrontar, a ella i al seu marit, Salem Zenia (director de la publicació), amb la censura i l’oposició del govern d’Algèria i amb la violència de grups islamistes. Des del 2008 viu a Catalunya, des d’on continua l’activisme a favor de la democràcia, la llibertat del poble berber i els drets de les dones.
Etiqueta: Drets humans i justícia social
Rebiya Kadeer
Rebiya Kadeer (1947), dona d’origen humil i de la minoria uigur, es va forjar com a empresària d’èxit a la Xina dels anys 80. Va arribar a ser un exemple d’emprenedoria per al règim de Pequín on va ocupar un càrrec polític com a assessora. Però les seves iniciatives per a l’escolarització i capacitació de dones i infants uigurs i la defensa dels drets i llibertats del seu poble la van portar a ser considerada una dissident, i va ser empresonada entre 1999 i 2005. Des que va ser alliberada Rebiya resideix als Estats Units, on presideix el Congrés Mundial Uigur que té com a objectiu “promoure el dret del poble uigur a utilitzar mitjans pacífics, no violents i democràtics per determinar el futur polític del Turquestan Oriental”. El seu compromís ha estat reconegut amb diversos premis i amb una nominació al premi Nobel de la Pau.
Aliya Harir
Aliya és pakistanesa i treballa per la construcció de pau entre l’Índia i el Pakistan. Ha dissenyat i desenvolupat projectes basats en la diplomàcia ciutadana per facilitar el contacte entre la ciutadania dels dos països, treballar l’odi i la sospita d’uns envers altres, i crear una cultura de pau i comprensió i educar sobre les causes del conflicte per apostar pel diàleg i solucions pacífiques. També és mentora de joves universitaris pakistanesos que volen fer projectes per a la seva comunitat i ha empoderat sobretot a joves i a dones per participar en la construcció de pau i la resolució de conflictes en ambdós països. Per això és vista per alguns com una espia o traïdora.
Teodora Vasquez
El Salvador és juntament amb Nicaragua, Hondures, Haití, Surinam, Andorra i Malta un dels pocs països que mantenen la prohibició d’avortar. A més, el país centreamericà té una de les legislacions més dures. Teodora Vásquez va complir deu anys de presó d’una condemnada a trenta. En una sorprenent decisió un jutge la va deixar en llibertat el 2018 en tenir en consideració un recurs presentat pel seu advocat. Tots els anteriors van ser desestimats tot i que com va explicar al judici el seu fill va néixer mort a causa de complicacions de salut i després de no obtenir resposta del sistema d’urgències públic. Segons l’organització salvadorenya Agrupación Ciudadana por la Despenalización del Aborto, actualment unes 27 dones compleixen penes d’entre sis i 35 anys per ‘delictes’ d’avortament.
Wafae Charaf
El juliol de 2016, Wafae Charaf sortia de la presó després d’haver-hi passat més d’un any. El 2014, quan participava en una manifestació pels drets laborals al Marroc, va ser segrestada i agredida per agents de policia de paisà. Charaf va denunciar els fets, però la policia la va acusar de denúncies falses i va ser condemnada a presó. Aquest episodi no va fer minvar el seu activisme i el compromís en favor dels drets civils i la democràcia amb el seu país. Membre de l’Associació Marroquina de Drets Humans (AMDH), també va participar de moviments com ‘Via democràtica’ o el ‘Moviment 20 de Febrer’, sorgit en el context de les primaveres àrabs.
Sabino Ormazabal
Implicat des de la seva joventut en moviments ecologistes i antimilitaristes del País Basc, Sabino Ormazabal va ser detingut i encarcerat l’any 2000 dins del macrosumari 18/98 contra l’independentisme basc. El maig de 2009, el Tribunal Suprem va dictar la seva absolució. Va ser un dels fundadors del grup de treball Bidea Helburu, que tenia com a objectiu impulsar la noviolència activa com a eina útil i efectiva per a la transformació social, i membre d’Argituz, on va realitzar tasques d’investigació sobre la història i les conseqüències del conflicte basc, així com les possibles estratègies de reconeixement de les víctimes.
Gorka Landaburu
La seva oposició al terrorisme d’ETA el van posar en el punt de mira de l’organització armada. El 2001 un paquet bomba li va esclatar a les mans i el seu domicili ha estat objectiu d’atacs violents diverses vegades. La seva aposta per a una resolució pacífica i negociada el van dur a signar el 2006 el manifest a favor del diàleg entre el govern espanyol i ETA. Landaburu, que es va manifestar també en contra del procés de criminalització del diari Egunkaria, presideix el Grup Basc de Víctimes del Terrorisme.
Sergi López
Sergi López és actor de teatre i cinema. Els anys 90, després d’iniciar-se en el món teatral a Catalunya, va emigrar a França a estudiar interpretació i és allà on ha desenvolupat bona part de la seva carrera. La seva filmografia és molt extensa tant a un cantó com a l’altre dels Pirineus. Entre les seves pel·lícules destaquen ‘Western’ (1997), ‘Carícies’ (1998), ‘Harry, un amigo que os quiere’ (2000) –el seu paper va ser reconegut amb el Cèsar per la millor actuació– o ‘El Laberinto del Fauno’ (2006). En el vessant teatral, entre altres obres, ha participat a ‘Brams o la kumèdia dels herrors’, ‘Lisístrata’ , ‘Non Solum’ o ’30/40 Livingstone’.
Ruth Ochieng
Ruth Ochieng va experimentar el trauma de la guerra després d’haver escapat per poc durant un atac contra civils a Uganda. El país va suportar un període de 20 anys de dictadura i guerra civil, que va acabar el 1986. No obstant això, la violència encara és un fet a Uganda, ja que el govern s’enfronta al grup rebel, l’Exèrcit de Resistència del Senyor i les guerres civils als països veïns. especialment a la República Democràtica del Congo. Ochieng fa servir la pròpia experiència amb el trauma i la violència per ajudar els altres. La seva missió és treballar amb persones que no tenen la llibertat ni l’espai per parlar de la violència a què s’han enfrontat.
Ahmed Galai
El Quartet de Diàleg per la Pau de Tunísia va ser guardonat amb el Premi Nobel de la Pau el 2015 per la seva “contribució a una democràcia plural a Tunísia”, després de la revolució de 2011. Galai, llicenciat en periodisme econòmic i activista dels drets humans a Tunísia, n’és membre. Participa també a la Lliga dels Drets Humans, l’ONG amb més trajectòria del món àrab i africà. La Lliga ha patit un assetjament continu per defensar les llibertats fonamentals i denunciar la violació dels drets humans. En aquest sentit, l’organització ha participat en la defensa activa de refugiats víctimes de les polítiques europees.
Arcadi Oliveres
Arcadi Oliveres (Barcelona, 1945-2021) ha estat un referent de l’activisme per la pau a Catalunya. Doctor en Ciències Econòmiques, va presidir l’associació Justícia i Pau i la Fundació Universitat Internacional de la Pau, va ser membre de la Societat Catalana d’Economia, d’ATTAC i de la Junta de Govern de l’ICIP, i va exercir de professor d’Economia Aplicada a la UAB. Va participar activament en nombrosos moviments socials i campanyes antimilitaristes (campanya del 0.7%, contra l’ingrés d’Espanya a l’OTAN, contra el comerç d’armes o a favor del 15-M). Va rebre el Premi ICIP Constructors de Pau 2017 i la Medalla d’Or al Mèrit Cívic de Barcelona el 2019, entre altres reconeixements.
Ruth Mumbi
Kibera és conegut per ser el suburbi més gran d’Àfrica (entre mig milió i un milió d’habitants) però no és l’únic de Nairobi, la capital de Kènia. Mathare n’és un altre i aquí va néixer i viu l’activista Ruth Mumbi, fundadora de ‘Bunge la wamama mashinani’ (Parlament de les dones). Aquest moviment popular vol donar veu a les dones, les informa dels seus drets i lluita per millorar les seves condicions laborals, promou un millor accés a la salut i, sobretot, mira de garantir els drets reproductius de la dona. A causa del seu activisme, Mumbi pateix intimidacions i amenaces i ha estat detinguda i colpejada per la policia acusada d’incitació a la violència el 2011 arran d’una protesta pacífica.