Hi ha violacions dels drets humans tan atroces que ens afecten a totes i tots, siguin qui siguin les víctimes, siguin qui siguin els perpetradors. La seva crueltat supera qualsevol justificació acceptable i representa un atac a la pròpia essència d’una humanitat compartida. Commouen, o haurien de commoure, a tota la comunitat internacional. Per això aquestes greus violacions dels drets humans han sigut tipificades com a crims del dret penal internacional: crims de guerra, crims contra la humanitat, genocidis, tortures, execucions extrajudicials, desaparicions forçades i també determinades violències contra les dones. El dret internacional no només prohibeix aquests actes, estableix que han de ser perseguits penalment.
Les imatges que aquests dies ens han arribat de Butxa i altres poblacions d’Ucraïna posen cara a aquests crims, rostre a les seves víctimes. Tristament, la població ucraïnesa no és l’única que hi ha estat exposada en els darrers anys. Durant els primers quatre mesos de l’any han plogut bombes sobre altres ciutats del món, s’han descobert massacres en d’altres països i el degoteig de poblacions forçades a abandonar els seus pobles a causa de la violència és constant a pràcticament tots els continents. Això ens fa plantejar molts dubtes sobre l’aplicació del dret penal internacional i fa aflorar moltes preocupacions sobre el seu futur.
Si tots aquests actes estan prohibits, com es que se segueixen perpetrant a tan gran escala i sense repercussions per a qui dona les ordres i qui les executa? Hi haurà manera de fer justícia? Infringir de manera tan descarada i massiva els principis més bàsics del dret internacional humanitari com s’està fent a Ucraïna no pot quedar impune. Deixar passar aquests crims seria un cop massa dur per al sistema de justícia penal internacional existent, un sistema amb un gran potencial que requereix ser dotat de més força i recursos. És probable, de fet, que si s’haguessin perseguit amb més contundència els crims de guerra, crims contra la humanitat i genocidis de les últimes dècades, no hi hauria ara aquesta sensació tan estesa entre els victimaris que en una guerra tot s’hi val i que els excessos no comporten conseqüències. S’haurien produït les matances de Butxa si s’haguessin perseguit amb fermesa els bombardejos russos contra civils a Alep?
Necessitem mecanismes sòlids contra la impunitat. No només per castigar als culpables. Aquests mecanismes han de contribuir precisament a que no es repeteixin els fets i a garantir a les víctimes uns drets tan bàsics com són l’accés a la veritat, a la justícia i a la reparació.
I quins són aquests mecanismes? Els primers de tots sempre haurien de ser els sistemes judicials dels països afectats. Ara, jutjar els responsables d’aquests crims per les vies ordinàries de la justícia pot resultar ser molt complicat, especialment si aquestes persones ocupen càrrecs de poder o el sistema judicial local es mostra inoperatiu per manca de recursos, de competències o d’independència. Depurar responsabilitats requereix, doncs, també de cooperació i de mecanismes de justícia penal internacional que arribin allà on no poden arribar els tribunals locals ordinaris.
En algunes ocasions s’han creat tribunals especials internacionals o híbrids amb un mandat temporal i territorial limitat: els Tribunals Penals Internacionals per a l’antiga Iugoslàvia o el de Ruanda són els casos més coneguts, però també s’han creat organismes amb jurisdiccions especials per a Cambodja, Sierra Leone o el Líban, per exemple. Mecanismes amb un nivell d’èxit relatiu però que han contribuït a crear jurisprudència, a reforçar la idea que no hi pot haver escapatòria per als màxims responsables de crims internacionals i a consolidar el concepte dels drets de les víctimes.
D’altra banda, amb l’Estatut de Roma del 1998 que va crear la Cort Penal Internacional (CPI) ens vam dotar d’un tribunal internacional permanent amb jurisdicció per perseguir “els crims més greus de transcendència internacional” tipificats en el seu Estatut (genocidi, crims contra la humanitat, crims de guerra, i més recentment, crims d’agressió) i d’acord amb una sèrie de principis també establerts en el mateix Estatut. Tanmateix la seva jurisdicció queda limitada als crims comesos per una persona amb nacionalitat d’un Estat Part, en el territori d’un Estat Part o en un Estat que hagi acceptat les competències de la Cort. També pot perseguir crims comesos en situacions que li han estat referides per part del Consell de Seguretat de les Nacions Unides (amb l’aprovació dels cinc membres permanents). A data d’avui, són 123 països els que han reconegut la jurisdicció de la CPI, però el fet que actors tan significatius com els Estats Units, la Xina, Rússia, Israel, Aràbia Saudita no només s’hagin negat a formar-ne part sinó que també s’han esforçat per desprestigiar-la, debilita en gran mesura el caràcter universal del que havia de ser un consens global contra la impunitat.
El recurs a la CPI o a algun altre mecanisme judicial creat de manera ad hoc no es descarta ara mateix en el cas dels crims comesos a Ucraïna. Però no són les úniques vies que té la comunitat internacional per fer front als crims de guerra. De fet, el dret internacional estableix que tots els Estats tenen l’obligació complementària de perseguir els crims més greus. D’acord amb el principi de jurisdicció universal, els Estats tenen la potestat – i en alguns casos, l’obligació – d’investigar greus violacions dels drets humans encara que s’hagin comès en altres països, independentment de la nacionalitat dels seus autors i de les seves víctimes.
Durant uns anys, Espanya va ser un país valent i pioner en l’exercici de la jurisdicció universal, donant lloc a investigacions de greus violacions dels drets humans al Sàhara Occidental, Ruanda, Guatemala, Xile, Argentina i fins i tot a la Xina. Però el 2014, la reforma exprés de l’article 23.4 de la Llei Orgànica del Poder Judicial va posar fi a aquesta possibilitat. Un retrocés lamentable i contrari a qualsevol compromís amb el dret penal internacional i amb les víctimes de greus violacions de drets humans.
Avui que aquestes violacions greus segueixen perpetrant-se per tot el planeta i que fins i tot les tenim a pocs quilometres de casa, contra persones i territoris que sentim propers, ens cal reclamar a la comunitat internacional que es reafirmi manera contundent contra la impunitat. Els tribunals penals internacionals són una via –amb les seves limitacions – però el compromís dels Estats en l’àmbit domèstic n’és una altra igualment efectiva i necessària. Com més països reconeguin competències extraterritorials per perseguir greus violacions dels drets humans, menys possibilitats tindran els criminals d’escapar de la justícia. Els judicis que estan tenint lloc a França o Alemanya contra persones que han comès greus crims a Síria en són un clar exemple.
Hi ha moltes maneres de fer costat a les víctimes. En relació amb la guerra d’Ucraïna, els governs europeus han dubtat poc en enviar armament, tot i ser una via carregada de perills, incoherències i opacitats. Acollir les víctimes i donar-los refugi quan fugen de la violència és una altra manera de donar suport, solidària i a l’hora d’obligat compliment. Proporcionar ajuda material per reconstruir un país serà aviat una altra necessitat. Investigar els greus crims internacionals que absolutament tot apunta que s’hi estan cometent i garantir a les víctimes els seus drets a la veritat, justícia, reparació i garanties de no-repetició és també responsabilitat de la comunitat internacional.
Tot i que la fiscal general de l’Estat ja ha anunciat l’obertura de diligències per investigar crims comesos a Ucraïna, Espanya ara mateix no en té la competència suficient, se la va circumscriure ella mateixa amb la desactivació de la jurisdicció universal. El seu àmbit d’actuació quedaria limitat a fets comesos per persones amb nacionalitat o residència espanyola o persones d’altres nacionalitats que es trobin al país i no siguin extraditades. Precisament la invasió russa a Ucraïna ha donat impuls a alguna iniciativa per tornar a recuperar les competències en matèria de justícia universal. Ens trobem davant una bona oportunitat per rectificar la reforma del 2014 i rehabilitar plenament el principi de jurisdicció universal. Per compromís amb els drets humans, i amb les víctimes que busquen justícia, siguin qui siguin, no la desaprofitem.
Sabina Puig, responsable de l’àrea “Violències fora de contextos bèl·lics” de l’ICIP.