José Francisco Paredes va desaparèixer el 26 de setembre de 2007. És una de les desenes de milers de persones desaparegudes a Mèxic a causa de la guerra contra el narcotràfic impulsada el 2006 per l’expresident Felipe Calderón. Paredes no tenia res a veure amb el narcotràfic. Era militant de la Fundació Diego Lucero, una organització ciutadana que treballa en la promoció i defensa dels drets humans, i que està especialitzada en la denúncia de les desaparicions forçades al país. Amb la desaparició del seu pare, Janahuy Paredes, juntament amb els seus germans, va impulsar una campanya per exigir la recerca del seu progenitor. De l’acompanyament d’entitats i d’altres famílies va sorgir el Comité de Familiares de Personas Detenidas Desaparecidas en México (Cofaddem – Alzando Voces), una organització referent. Però aquesta tasca ha comportat que Janahuy i la seva família hagin estat objecte d’atacs i agressions, majoritàriament per actors vinculats a les institucions públiques.
Perfil: Activistes
Tun Khin
Més d’un milió de refugiats rohingyes van fugir de la violència a Myanmar en onades successives de desplaçaments des de principis dels anys noranta. Els rohingyes són una minoria musulmana apàtrida a Myanmar. El seu últim èxode va començar el 25 d’agost del 2017, quan va esclatar la violència a l’estat de Rakhine, a Myanmar, que va obligar més de 742.000 persones a buscar protecció a Bangla Desh. L’exili i l’èxode han marcat aquest poble perseguit. Tun Khin va emigrar al Regne Unit el 2004 i un any després va fundar Burmese Rohingya Organisation UK (Brouk) per visibilitzar la situació del seu poble.
Gustavo Castro
La matinada del 2 al 3 de març de 2016, al municipi de La Esperanza (Hondures) uns sicaris van forçar la porta del domicili de l’ambientalista Berta Càceres i la van assassinar. A l’habitació del costat dormia Gustavo Castro, fundador de l’ONG mexicana Otros Mundos. El segon sicari el va disparar i va fugir pensant-se que havia mort. Castro va resultar ferit i en un primer moment va ser considerat sospitós. Tota una estratègia, segons explica, per ocultar els vincles del govern i de determinats sectors del poder amb la violència contra defensors del medi ambient. El seu testimoni i la seva lluita suposen un risc en un dels països més perillosos del món a l’hora de defensar l’entorn natural, segons Human Rights Watch.
Laia Martí
El 2004, entitats i fundacions de tot el territori van fundar Down Catalunya, una plataforma que lluita per la igualtat d’oportunitats de les persones amb síndrome de Down, la millora de la seva qualitat de vida i el compliment de la Convenció Internacional sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat. Avui els avenços mèdics i en estimulació cognitiva permeten que les persones amb síndrome de Down puguin portar una vida molt normalitzada. Un bon exemple és la Laia Martí, representant de l’organització Cocarmi (Comitè Català de Representants de Persones amb Discapacitats).
Vania Arana
Els Jocs Olímpics de 1992 van ser l’aparador de Barcelona. La ciutat i la seva economia es van transformar radicalment. El creixement del turisme va ser un dels canvis més notables, amb tot el que ha suposat a nivell urbanístic, social i econòmic. La turistificació ha comportat també la precarització de molts llocs de treball. Vania Arana és una de les cares visibles de les Kellys (“les que netegen”). Nascuda a Perú i emigrada a la Barcelona postolímpica, Arana va trobar ràpidament feina en el sector hoteler com a cambrera de pisos. Ha viscut l’evolució i l’empitjorament de les condicions laborals. Lluita per la dignitat de la professió.
Silvia Irene Berrocal
El 23 de gener de 1994, un front de les Forces Armades Revolucionàries de Colòmbia (FARC) va irrompre en una revetlla del barri obrer de La Chinita, al municipi d’Apartadó. 35 persones van ser assassinades, entre elles, el fill de la Silvia Berrocal, Alcides Lozano Berrocal. Des d’aleshores Silvia Berrcocal és una ferma defensora dels drets humans i dels drets de les dones colombiana. És membre de la Fundación Forjando Futuros i impulsora de la Corporación de víctimas sobrevivientes del conflicto en Urabá – Visionando la Paz (COMUPAZ).
Kaissa Ould Braham
La persecució lingüística, ètnica i religiosa van dur a Kaissa Ould Braham a buscar refugi a Catalunya acollida pel PEN Català. Kaissa és de Cabília, una regió de majoria berber i que actualment pertany a Algèria. Defensar la cultura, la llengua i el laïcisme a les pàgines del diari Izuran (Arrels) la va enfrontar, a ella i al seu marit, Salem Zenia (director de la publicació), amb la censura i l’oposició del govern d’Algèria i amb la violència de grups islamistes. Des del 2008 viu a Catalunya, des d’on continua l’activisme a favor de la democràcia, la llibertat del poble berber i els drets de les dones.
Rebiya Kadeer
Rebiya Kadeer (1947), dona d’origen humil i de la minoria uigur, es va forjar com a empresària d’èxit a la Xina dels anys 80. Va arribar a ser un exemple d’emprenedoria per al règim de Pequín on va ocupar un càrrec polític com a assessora. Però les seves iniciatives per a l’escolarització i capacitació de dones i infants uigurs i la defensa dels drets i llibertats del seu poble la van portar a ser considerada una dissident, i va ser empresonada entre 1999 i 2005. Des que va ser alliberada Rebiya resideix als Estats Units, on presideix el Congrés Mundial Uigur que té com a objectiu “promoure el dret del poble uigur a utilitzar mitjans pacífics, no violents i democràtics per determinar el futur polític del Turquestan Oriental”. El seu compromís ha estat reconegut amb diversos premis i amb una nominació al premi Nobel de la Pau.
Manal Tamimi
La Manal Tamimi és una destacada activista palestina, amb una llarga trajectòria en lluita no violenta contra l’ocupació de Palestina per part d’Israel. Denunciar la usurpació de terres i recursos com l’aigua al seu poble Nabi Saleh (Cisjordània) ha fet que Manal visqui la repressió de l’estat d’Israel molt de prop. Ha estat detinguda quatre cops i ferida diverses vegades. La violència d’Israel afecta especialment les dones, reprimides per la seva identitat, pel fet de ser dones i creadores de vida i també pel fet d’estar al capdavant de la lluita per denunciar les vulneracions dels drets del poble palestí.
Teodora Vasquez
El Salvador és juntament amb Nicaragua, Hondures, Haití, Surinam, Andorra i Malta un dels pocs països que mantenen la prohibició d’avortar. A més, el país centreamericà té una de les legislacions més dures. Teodora Vásquez va complir deu anys de presó d’una condemnada a trenta. En una sorprenent decisió un jutge la va deixar en llibertat el 2018 en tenir en consideració un recurs presentat pel seu advocat. Tots els anteriors van ser desestimats tot i que com va explicar al judici el seu fill va néixer mort a causa de complicacions de salut i després de no obtenir resposta del sistema d’urgències públic. Segons l’organització salvadorenya Agrupación Ciudadana por la Despenalización del Aborto, actualment unes 27 dones compleixen penes d’entre sis i 35 anys per ‘delictes’ d’avortament.
Aisha Dabo
Aisha Dabo és membre d’Africtivistes, lliga panafricana de diversos professionals ciberactivistes que vetllen per la pau, la democràcia i un desenvolupament just al continent africà amb respecte dels drets humans. Periodista gambiana-senegalesa, el seu àmbit de treball se centra en la defensa dels drets de les dones i de la igualtat de gènere. A través de la plataforma digital es potencia la formació d’activistes d’arreu del continent per a desenvolupar iniciatives en favor de la defensa dels drets humans.
Wafae Charaf
El juliol de 2016, Wafae Charaf sortia de la presó després d’haver-hi passat més d’un any. El 2014, quan participava en una manifestació pels drets laborals al Marroc, va ser segrestada i agredida per agents de policia de paisà. Charaf va denunciar els fets, però la policia la va acusar de denúncies falses i va ser condemnada a presó. Aquest episodi no va fer minvar el seu activisme i el compromís en favor dels drets civils i la democràcia amb el seu país. Membre de l’Associació Marroquina de Drets Humans (AMDH), també va participar de moviments com ‘Via democràtica’ o el ‘Moviment 20 de Febrer’, sorgit en el context de les primaveres àrabs.