La violència i les desigualtats que provoca el sistema patriarcal vers la dona s’evidencien encara més en el cas de les dones amb discapacitat. Per combatre la doble discriminació que suposa ser dona i discapacitada es va crear fa més de 20 anys Dones No Estàndards, associació pionera a Europa. M. Carme Riu, activista, nedadora i professora de secundària, n’és la presidenta. Dones No Estàndards ofereix a les dones amb discapacitat suport psicosocial, programes per a la inserció laboral i per a la prevenció de la violència de gènere.
Perfil: Activistes
Ruth Ochieng
Ruth Ochieng va experimentar el trauma de la guerra després d’haver escapat per poc durant un atac contra civils a Uganda. El país va suportar un període de 20 anys de dictadura i guerra civil, que va acabar el 1986. No obstant això, la violència encara és un fet a Uganda, ja que el govern s’enfronta al grup rebel, l’Exèrcit de Resistència del Senyor i les guerres civils als països veïns. especialment a la República Democràtica del Congo. Ochieng fa servir la pròpia experiència amb el trauma i la violència per ajudar els altres. La seva missió és treballar amb persones que no tenen la llibertat ni l’espai per parlar de la violència a què s’han enfrontat.
Jeihhco
En Jeihhco va créixer a la Comuna 13 de Medellín, a Colòmbia, un territori molt afectat per la violència. L’art i la música hip-hop van ser el seu refugi i una eina vital que va transformar la seva vida. Amb l’objectiu de fer extensiva aquesta transformació a altres joves i oferir-los alternatives a la violència armada, a partir del 2002 Jeihhco va començar a idear projectes socials a través del hip-hop. Avui un reconegut activista per la pau, la convivència i la noviolència, impulsor entre d’altres del centre cultural Casa Kolacho, el festival ‘Revolución sin muertos’ o el grup de rap C15.
Ahmed Galai
El Quartet de Diàleg per la Pau de Tunísia va ser guardonat amb el Premi Nobel de la Pau el 2015 per la seva “contribució a una democràcia plural a Tunísia”, després de la revolució de 2011. Galai, llicenciat en periodisme econòmic i activista dels drets humans a Tunísia, n’és membre. Participa també a la Lliga dels Drets Humans, l’ONG amb més trajectòria del món àrab i africà. La Lliga ha patit un assetjament continu per defensar les llibertats fonamentals i denunciar la violació dels drets humans. En aquest sentit, l’organització ha participat en la defensa activa de refugiats víctimes de les polítiques europees.
Arcadi Oliveres
Arcadi Oliveres (Barcelona, 1945-2021) ha estat un referent de l’activisme per la pau a Catalunya. Doctor en Ciències Econòmiques, va presidir l’associació Justícia i Pau i la Fundació Universitat Internacional de la Pau, va ser membre de la Societat Catalana d’Economia, d’ATTAC i de la Junta de Govern de l’ICIP, i va exercir de professor d’Economia Aplicada a la UAB. Va participar activament en nombrosos moviments socials i campanyes antimilitaristes (campanya del 0.7%, contra l’ingrés d’Espanya a l’OTAN, contra el comerç d’armes o a favor del 15-M). Va rebre el Premi ICIP Constructors de Pau 2017 i la Medalla d’Or al Mèrit Cívic de Barcelona el 2019, entre altres reconeixements.
Ruth Mumbi
Kibera és conegut per ser el suburbi més gran d’Àfrica (entre mig milió i un milió d’habitants) però no és l’únic de Nairobi, la capital de Kènia. Mathare n’és un altre i aquí va néixer i viu l’activista Ruth Mumbi, fundadora de ‘Bunge la wamama mashinani’ (Parlament de les dones). Aquest moviment popular vol donar veu a les dones, les informa dels seus drets i lluita per millorar les seves condicions laborals, promou un millor accés a la salut i, sobretot, mira de garantir els drets reproductius de la dona. A causa del seu activisme, Mumbi pateix intimidacions i amenaces i ha estat detinguda i colpejada per la policia acusada d’incitació a la violència el 2011 arran d’una protesta pacífica.
Pedro Pantoja
A Mèxic es comptabilitzen més de 120.000 desaparicions forçades des de l’inici de l’anomenada ‘guerra contra el narco’ que el 2006 va inaugurar l’expresident Felipe Calderón. És, segons Human Rights Watch, la crisi humanitària més greu de l’Amèrica Llatina. Els migrants en trànsit cap als Estats Units són un dels col·lectius víctimes de la violència. El padre Pedro Pantoja és membre de la ‘Casa del Migrante’, un alberg que ha acollit a més de 50.000 persones i que ofereix sostre, servei sanitari, jurídic i atenció psicològica i humanitària. Pantoja ha denunciat activament la implicació de les autoritats en el negoci del segrest d’immigrants fet que li ha valgut ser amenaçat de mort. L’Institut for Policy Studies (Washington) i el Consejo Nacional para Prevenir la Discriminación (Conapred) han reconegut la lluita del sacerdot en la defensa dels drets humans.
Larbi Chouikha
El 17 de desembre de 2010, Mohamed Bouazizi, un jove tunisià venedor ambulant de fruites i verdures, es va immolar. Les dures condicions de vida i el fet que la policia li havia confiscat el seu carret el van dur a protagonitzar una acció que va encendre la guspira d’una revolució al país. Els dies posteriors a la mort de Bouazizi les protestes es van anar estenent arreu de Tunísia. L’augment dels preus dels aliments bàsics, la crisi econòmica que patia el país, la manca de llibertat d’expressió i la corrupció van fer sortir la població al carrer. Les forces de seguretat van matar una vuitantena de persones en tan sols un mes. Finalment, i davant la persistència de les manifestacions, el president Ben Ali, que havia governat el país des de 1987, va fugir. La revolució va triomfar. Tot i que Tunísia ha avançat en matèria de drets humans, el país afronta avui la seva pacificació amb l’amenaça de l’extremisme de caràcter islamista. Chouikha és activista i membre de la Lliga Nacional per la Defensa dels Drets Humans.
Shamiaa Abulkhair
La revolta popular de 2011 a Egipte va posar fi a gairebé tres dècades de presidència de Hosni Mubarak. Semblava que s’obria llavors una nova època de llibertats per al país. Era un miratge, ja que els avenços en matèria de drets humans s’estan fent esperar. Diversos organismes internacionals han denunciat la repressió contra activistes i la manca de llibertat d’expressió. D’aquest fet és testimoni Shaimaa Abulkhair, d’Avocats sans Frontières i, anteriorment, membre del Comitè per a la Protecció dels Periodistes (CPJ, en les seves sigles en anglès).
Elsa Berg
Les Illes Fèroe són una petita nació, entre Islàndia i Noruega, formada per divuit illes. Tot i la distància física, formen part del Regne de Dinamarca. La seva autonomia data del 1948, quan les forces polítiques unionistes van aconseguir anul·lar el resultat d’un referèndum en el que els partidaris de la independència van ser majoria. Amb una llengua i una cultura pròpies, les Fèroe no formen part de la Unió Europea i tenen moneda pròpia. Berg és activista per la independència de les Fèroe i forma part de la UNPO (Organització de Nacions i Pobles No Representats).
Taras Prokop
El novembre de 2004 a Ucraïna esclatava l’anomenada ‘Revolució Taronja’. El prorús Víktor Ianukòvitx va guanyar les eleccions contra tot pronòstic al partit pro europeista de Víktor Iúsxenko. Davant les sospites de frau, milers de ciutadans van sortir al carrer per protestar davant la cada cop més clara tupinada. Les manifestacions, que es van caracteritzar pel seu caràcter noviolent, van finalitzar el gener de 2005 amb la repetició d’unes eleccions en les quals Iúsxenko va guanyar de manera clara Ianukòvitx. Les mobilitzacions d’aquells mesos van esdevenir clau en el naixement de Civil Network Opora, una xarxa d’activistes independent que a través del monitoratge d’eleccions i de partits polítics, l’educació i la formació, cerca proporcionar elements a la ciutadania per augmentar la seva participació en els processos polítics del país. En Taras Prokop és un dels activistes d’aquesta xarxa.
Armen Gabriel
La matinada del 24 d’abril de 1915 centenars d’intel·lectuals armenis són detinguts i assassinats per les autoritats otomanes. És només l’inici d’un genocidi que va culminar amb un milió i mig de persones massacrades. Els supervivents van ser desterrats i avui més de vuit milions d’armenis viuen arreu del món. Els avis de l’Armen Gabriel Sirouyan van exiliar-se a l’Argentina, des d’on van continuar cultivant la cultura i la història del poble armeni entre els seus fills i néts. L’Armen reivindica el reconeixement del genocidi armeni i una nació més justa amb l’educació com a epicentre del canvi.