Aquest article l’ha escrit Gabriela Iriondo, estudiant participant en el cicle de webinars Rethinking Security in Europe, organitzat per l’ICIP i el CIDOB entre els mesos de maig i juny de 2026. El cicle, format per cinc sessions amb investigadors i professionals d’organitzacions de referència en la construcció de pau, va explorar les implicacions de la creixent militarització d’Europa. També va examinar enfocaments alternatius centrats en la seguretat humana, la democràcia i la construcció de pau. Les reflexions d’aquest article parteixen de les aportacions fetes al llarg del cicle i les connecten amb recerca més àmplia sobre les polítiques de seguretat actuals de la UE.
La securitització de gairebé totes les competències dins l’àmbit d’actuació de la Unió Europea ha portat a assumir que les vies alternatives cap a la pau i la protecció dels drets humans són ineficients o idealistes. Tanmateix, els costos de la militarització en curs d’Europa, com ara l’augment de preus per a la ciutadania, la influència de les grans tecnològiques o les narratives polaritzadores, han evidenciat les mancances clares d’aquestes polítiques i han revelat el joc de poder que hi ha al darrere.
Val la pena encetar el debat amb l’aportació de la investigadora Tutku Ayhan (IBEI, Webinar 1: «The Militarisation of Security in Europe»), que va argumentar sobre la concepció actual de la seguretat a Europa: el concepte s’ha expandit molt més enllà del seu àmbit tradicional i ha penetrat en la governança, la migració i la vida quotidiana.
Les conseqüències materials d’aquest procés són múltiples i nombroses. D’una banda, la securitització de la migració ha incrementat els nivells de violència contra les persones migrants i refugiades, i també ha reorientat part de la innovació tecnològica i la recerca cap al control fronterer. EuroMed Rights i AlgoRace documenten com el desplegament tecnològic implementat a la frontera sud espanyola ha provocat una intensificació de les violacions dels drets humans (Bellio et al., 2024: 59), mentre que el Transnational Institute i Stop Wapenhandel informen que, entre el 2002 i el maig del 2025, més de 200 universitats i institucions d’educació superior van rebre més de 100 milions d’euros en finançament de la UE per a projectes sobre seguretat fronterera, control de fronteres i gestió migratòria (Akkerman, 2026: 14). La seguretat s’està formulant doncs, com un concepte estret que sosté la protecció d’uns grups en detriment de la vida d’uns altres. La seguretat humana, en canvi, desplaça l’objecte de protecció de l’Estat cap a l’individu. Formalitzada a l’Informe sobre Desenvolupament Humà del PNUD de 1994, tracta la llibertat respecte de la necessitat i la llibertat respecte de la por —l’accés a l’habitatge, la salut, l’alimentació i el treball, així com la integritat física— com a qüestions de seguretat per dret propi, i no com a assumptes secundaris respecte de la defensa territorial.
D’altra banda, Ayhan va destacar la reducció dels pressupostos humanitaris i de desenvolupament —dos sectors considerats en el seu moment actius clau per a la construcció de pau—, així com el debilitament dels projectes centrats en gènere. Aquest fet reforça l’argument d’en Clément Meynier (Mines Advisory Group, Webinar 4: «How is Security Provided? Budget Allocation and Instruments») que la militarització enforteix un pilar de la seguretat mentre en debilita d’altres. Com a resposta, Meynier recomana que les polítiques de seguretat exposin tots els costos que comportaran, a curt i a llarg termini, i assenyala que determinades decisions es prenen en calent i no tenen en compte els seus efectes profunds. L’assignació de recursos a la defensa té implicacions per al desenvolupament econòmic, la cohesió social i la construcció de pau a llarg termini, i desplaça prioritats en un moment en què molts països afronten també pressions econòmiques, riscos climàtics i desigualtats socials (Vision of Humanity, 2026). La proposta de Meynier apel·la a la transparència i la rendició de comptes, dos pilars del projecte europeu, l’absència dels quals ha estat criticada per nombrosos actors de la societat civil en els darrers anys. Si no s’han demostrat amb rigor els efectes positius d’incrementar els pressupostos de defensa, què ha tornat a situar la militarització al capdavant de les agendes polítiques?
Una de les respostes és la captura corporativa de l’agenda de la UE. Tal com ho va expressar Richard Reeve (Rethinking Security UK, Webinar 3: «Who Rules? Security Decisionmakers»), els diners parlen i orienten les polítiques. Va afegir que les indústries militars són actualment molt lucratives, però, sobretot, va subratllar el seu avantatge comparatiu respecte d’altres sectors. El Corporate Europe Observatory va constatar que el 2025 els grups de pressió empresarials van dominar els diàlegs d’implementació sobre les decisions reguladores de la Comissió Europea (Haar, 2026: 17, 21). Més rellevant encara, en les converses sobre la indústria de defensa, la participació empresarial va representar el 90% de totes les entitats i va deixar les organitzacions de la societat civil en un 10%, que en aquell cas equivalia a només dos representants (ibid.). Aquesta desproporció explica en part l’augment de les crides de la UE a incrementar els pressupostos de defensa.
Un altre tema recurrent al llarg del cicle de webinars va ser el paper del discurs i les narratives en la configuració de la política de seguretat europea. Es podria argumentar que la militarització actual dels països de la UE té a veure amb l’agressió russa contra Ucraïna i l’amenaça que això suposa per a la pau a Europa. Tanmateix, fins i tot aquest raonament és discutible, atesos els diversos enfocaments —de vegades contraposats— de l’anàlisi de conflictes i, en darrer terme, de la construcció de pau. Wilbert van der Zeijden (PAX, Webinar 2: «Whose Insecurity? Objects of European Security») va assenyalar que, de la mateixa manera que reconeixem que Rússia pretén soscavar la seguretat i l’economia europees, també podem posar l’accent en la dependència d’Europa respecte de la infraestructura militar nord-americana i israeliana, en la seva vulnerabilitat davant el canvi climàtic, en la crisi de l’habitatge o en l’envelliment de la població, entre altres qüestions estructurals. Va afegir que l’obstinació en la militarització, que ignora la seguretat humana, es girarà estratègicament en contra de la UE. Tal com apuntava Meynier, els debats s’estan reduint actualment a les mancances militars. Ní Bhriain (2025) ho diu sense embuts: el «White Paper for European Defence Readiness 2030» de la UE presenta Europa com un actor passiu que ha de fer front al possible desbordament dels conflictes del nord d’Àfrica i l’Orient Mitjà, i a l’augment migratori que això comporta, així com a les amenaces de Rússia i la Xina. Això deixa l’organització amb una única opció, tal com afirma el mateix White Paper: «l’única manera de garantir la pau és tenir la preparació necessària per dissuadir aquells que ens vulguin fer mal» (citat a Ní Bhriain, 2025).
Andrew de Sousa (Quaker Council for European Affairs, Webinar 5: «Creating Security Beyond the Military: What Else?») es preguntava de quina manera la dissuasió protegirà les nostres societats de la desinformació i de les crisis econòmiques. És una pregunta pertinent, tenint en compte que la Comissió Europea contra el Racisme i la Intolerància (ECRI) ha registrat nivells alarmants i històrics de discurs d’odi en línia (ECRI, 2026), i que entre el 2010 i el segon trimestre del 2025 els preus de l’habitatge a la UE van augmentar un 60,5% i els lloguers, un 28,8% (Eurostat, 2025). No són també qüestions de seguretat conviure en pau amb els veïns i tenir un sostre? La dissuasió es basa a construir la idea d’amenaça, i Pol Bargués (CIDOB, Webinar 2: «Whose Insecurity? Objects of European Security») advertia que, si conceptualitzem la seguretat com una qüestió relacional, sempre hi haurà desconfiança. Això suggereix que les conseqüències de la militarització s’estenen a molts altres sectors, no només perquè els priven de pressupost substancial, sinó també perquè fomenten la sospita en lloc de la col·laboració, en un moment en què els discursos racistes i feixistes van a l’alça. Concretament, de Sousa va qüestionar la idea que seguretat equivalgui a militarització i va presentar iniciatives que han funcionat sobre el terreny, com ara els sistemes d’alerta primerenca construïts per les mateixes comunitats. Aquestes eines són una via viable cap a la pau, especialment perquè estan dissenyades per les persones afectades pel conflicte i per a les persones afectades pel conflicte. Tot i així, són sistemàticament ignorades en favor de pressupostos enormes destinats exclusivament a la fabricació d’armes.
Per tant, si portar seguretat a la societat és un objectiu de la UE, la despesa desproporcionada actual en defensa no està justificada. Una reorientació estratègica cap a la regulació del mercat de l’habitatge, l’enfortiment de la participació de la societat civil, l’increment dels pressupostos de cooperació i la regulació del poder corporatiu tindrà un efecte més directe i més potent sobre la vida de les persones, que és, en definitiva, allò que la seguretat pretén defensar.
Gabriela Iriondo Sumalla
Les opinions expressades en aquest article són de l’autora i no reflecteixen necessàriament el punt de vista de l’ICIP ni del CIDOB.
REFERÈNCIES
Akkerman, M. (2026) «Border Labs: How Universities Power Europe’s Border Regime». Transnational Institute i Stop Wapenhandel. Disponible en aquest enllaç.
Bellio, N., Lancho Bances, C., Sánchez Monedero, J. i Valdivia, A. (2024) «Digital technologies for migration control at the Spanish southern border: A journey to the cross-cutting edge of digital automation in Ceuta and Melilla and the Canary Islands». EuroMed Rights i AlgoRace. Disponible en aquest enllaç.
Comissió Europea contra el Racisme i la Intolerància (2026) «Alarming levels of hate speech: Council of Europe’s anti-racism commission’s new annual report». Disponible en aquest enllaç.
Eurostat (2025) «Ongoing rise: house prices and rents climb further». Disponible en aquest enllaç.
Haar, K. (2026) «This is what corporate capture looks like! How corporations run the EU deregulation agenda». Corporate Europe Observatory. Disponible en aquest enllaç.
Ní Bhriain, N. (2025) «The EU is on a War Path». Transnational Institute. Disponible en aquest enllaç.
Programa de les Nacions Unides per al Desenvolupament (1994) «Informe sobre Desenvolupament Humà 1994: Noves dimensions de la seguretat humana». Nova York: Oxford University Press.
Vision of Humanity (2026) «Rising military spending in a fragmenting world». Disponible en aquest enllaç.