El món –i especialment Europa– viu amb molta preocupació el desenvolupament de la guerra d’Ucraïna, i des d’Occident s’ha celebrat de forma unànime la concessió conjunta del Premi Nobel de la Pau 2022 a dues organitzacions defensores de drets, una de Rússia (Memorial) i l’altra d’Ucraïna (Center for Civil Liberties), i a l’advocat i activista bielorús Ales Bialiatski, ara empresonat sense judici i que denuncia amb la seva organització la conculcació de drets al seu país des de fa anys.
Em sembla important ressaltar l’oportunitat d’aquest guardó, que posa el focus allà on hi ha un conflicte visible, en tres països fronterers amb una història compartida, i en el treball i la lluita de la societat civil per denunciar abusos contra els drets humans, per criticar el poder abusiu i per denunciar i esclarir crims de guerra.
Es pot dir més fort però no més clar: la societat civil organitzada, en la seva feina sovint discreta i sempre persistent, és un element imprescindible per canviar les coses, és un autèntic “cinquè poder” que pot fer decantar l’opinió pública perquè les coses millorin. L’espai de crítica al poder s’està reduint arreu, també en els països democràtics, i per això és més necessari que mai fomentar l’organització social, la dissidència i la confrontació democràtica.
Molts mitjans de comunicació han parlat d’un premi “anti-Putin”. Em sembla una simplificació, perquè tot i que el personatge –i el que significa en profunditat—mereix una repulsa absoluta, el missatge subliminal del Comitè noruec Nobel va més enllà del context de la guerra d’Ucraïna, perquè posa davant del mirall l’actuació de tots els poders –autocràtics i democràtics—quan laminen drets socials, econòmics o culturals, i valora el treball de promoció i defensa de moltes causes humanes que requereixen l’esforç d’aquells que no tenen més poder que l’exercici responsable de la seva ciutadania.
No ens enganyem. Ara mateix hi ha més de trenta conflictes violents al món, milions de persones refugiades i desplaçades a l’Àfrica, Orient Mitjà, Àsia, Europa i Amèrica, destrucció de vides i de béns i creixement d’una retòrica armamentista que no augura precisament un futur menys conflictiu. Per què, doncs, el Comitè Nobel es fixa en un conflicte concret? Ucraïna ens colpeix especialment –i és comprensible—per tres raons: perquè aquest conflicte ens toca de prop, a l’Europa del benestar, perquè toca les nostres butxaques, amenaçant el nostre estil de vida, i perquè fa trontollar els equilibris geopolítics i crea incertesa sobre la validesa de les normes de dret internacional que han perdurat durant vuitanta anys.
És com una fuetada a les nostres consciències, aquest premi. Ens recorda el valor de la diplomàcia preventiva –molt oblidada en els darrers vint anys en el tauler internacional—i el valor de la memòria històrica i la recerca de la veritat si volem un avenç en la humanització del món. L’organització russa Memorial s’ha dedicat, des dels anys noranta del segle passat, a recuperar la memòria de milions de persones innocents perseguides a l’època soviètica o a investigar els crims de la guerra de Txetxènia. Per això el règim rus l’ha tancada recentment, perquè la recerca de la veritat incomoda el poder. El Centre ucraïnès per les Llibertats Civils ha investigat persecucions polítiques a Crimea, ha documentat crims de guerra al Donbass des del 2014 (dels dos bàndols) i ha fet campanyes per alliberar presos polítics.
Les dues defensen l’Estat de dret, valors humans i l’antimilitarisme. Potser és aquest darrer punt l’aspecte oblidat en les cròniques del Premi Nobel. Vivim temps dolents per a la lírica –que deia aquell—i el pacifisme sembla en hores baixes en un món convuls que vol trobar solucions en allò que no és més que part del problema. Les elits econòmiques, el conglomerat militar-industrial i qui finança l’assumpte han trobat en la guerra d’Ucraïna una excusa perfecta per domesticar l’opinió pública a favor d’un armamentisme creixent i de la necessitat d’incrementar la despesa militar (encara que en diguin “Defensa”, sempre és atac). L’Estat espanyol no n’és una excepció, i els pressupostos s’incrementaran en partides que s’ha demostrat a bastament que ni són productives ni socialment justificables.
Però els pacifistes som els realistes, i seguirem treballant perquè més aviat que tard l’opinió pública es decanti per un altre ordre de coses, per la força de la raó i no la raó de la força, que mai no ha resolt bé cap conflicte … i això que portem vint mil anys ensopegant amb la mateixa pedra. Direm prou perquè serem un cinquè poder imparable, una mostra del qual són la persona i les organitzacions guardonades.
Xavier Masllorens, president de l’ICIP
Article publicat a “La Directa” (2 de novembre de 2022)