Dècades d’inversió en commemoracions, memorials i educació sobre l’Holocaust no han impedit el ressorgiment del revisionisme històric, el discurs d’odi i la violència identitària a Europa. La pregunta ja no és només com recorden el passat les societats, sinó com pot la memòria ajudar a prevenir la violència en el futur.
Aquest és el punt de partida de Closing the Gaps: Memory, Prevention and Social Cohesion in Europe. L’ICIP publica l’informe juntament amb l’International Coalition of Sites of Conscience (ICSC), una xarxa mundial de llocs històrics, museus i iniciatives de memòria, i amb el War Childhood Museum (WCM), un museu independent de Sarajevo dedicat a la infància afectada per la guerra.
De Srebrenica a Ruanda i Gaza, el fracàs reiterat de la promesa del «mai més» posa en evidència una mancança de fons: conèixer les atrocitats del passat no basta, per si sol, per evitar-ne de noves. Els fets es coneixen i els testimonis s’han escoltat, però la violència continua. Per això l’informe defensa que la memòria ha de ser més que un acte de record. S’ha de vincular activament a la prevenció de la violència, a la transformació social i a les condicions que permeten a les societats resistir l’odi, l’exclusió i la repetició de les atrocitats.
L’informe també qüestiona que els marcs europeus de memòria siguin neutrals. Mentre que algunes històries reben una atenció i un finançament institucional constants, d’altres queden als marges del record europeu: el colonialisme, les migracions, les experiències de les comunitats gitanes i de les dones, o les guerres dels anys noranta a Bòsnia i Hercegovina, Croàcia i Kosovo. Aquestes omissions condicionen quines experiències es reconeixen, quines lliçons s’extreuen del passat i quin patiment es té en compte a l’hora de prevenir la violència.
Dos dies a Sarajevo
L’informe recull les conclusions de la taula rodona que es va celebrar els dies 24 i 25 de març de 2026 a l’espai Europe House de Sarajevo. Més de 40 persones d’Europa i d’altres regions hi van participar: supervivents, professionals de la memòria, representants d’organitzacions de la societat civil, acadèmics i responsables polítics. Van analitzar per què les polítiques i pràctiques de memòria sovint no han complert les seves promeses, i què cal fer per aprofitar-ne el potencial preventiu i transformador.
La trobada, celebrada tres dècades després del genocidi de Srebrenica, va posar en relleu pràctiques innovadores d’arreu d’Europa, d’Irlanda del Nord a Espanya, Turquia, Bòsnia i Hercegovina i Ucraïna. També va mostrar les noves aliances entre el treball de memòria, la justícia transicional, la prevenció d’atrocitats i els moviments per la justícia social. Els debats van evidenciar la necessitat de superar els enfocaments fragmentats i d’enfortir els vincles entre les persones que treballen en aquests àmbits.
Cinc canvis per transformar la memòria
L’informe identifica cinc canvis interconnectats perquè la memòria vagi més enllà de la commemoració i desplegui el seu potencial per prevenir la violència i impulsar la transformació social:
- D’un biaix institucional a una governança inclusiva de la memòria. Una memòria pública inclusiva no consisteix només a afegir perspectives marginades als marcs existents. Cal revisar els supòsits, les prioritats i les estructures institucionals que determinen què es recorda i com.
- Del record passiu a una memòria participativa i transformadora. L’exposició emocional al patiment del passat no canvia, per si sola, els comportaments. El treball de memòria ha de ser una pràctica cívica activa que permeti a les persones connectar el passat amb la seva realitat i actuar-hi.
- D’una memòria polaritzada o consensual a una memòria dialògica. La memòria es pot instrumentalitzar per aprofundir les divisions, però les crides a la reconciliació també poden amagar tensions i injustícies no resoltes. L’informe proposa entendre la memòria com un procés que obre espais perquè les comunitats dialoguin amb honestedat des de la diferència. Així poden construir comprensió compartida i confiança sense simplificar la complexitat de la seva història.
- D’un record despolititzat a una memòria que assenyali responsabilitats. La memòria ha d’abordar les estructures i les relacions de poder que van fer possible la violència. Com afirma l’informe, la memòria que defuig les causes de fons «no pot prevenir la repetició de la violència; la commemora».
- Dels compartiments estancs a marcs integrats de prevenció. La memòria s’ha d’integrar de manera deliberada en les estratègies estatals de prevenció de la violència, la política exterior i les polítiques de desenvolupament. No ha de ser un complement cultural, sinó un component central de l’arquitectura de prevenció.
Què demana l’informe
L’informe planteja recomanacions concretes per a cadascun dels actors que han d’impulsar aquest canvi:
- Institucions de la Unió Europea i governs estatals: construir una governança inclusiva de la memòria, incorporar la memòria i la justícia transicional als criteris d’adhesió a la UE i als sistemes d’alerta primerenca, i crear un finançament específic dins dels instruments europeus de pau i seguretat. L’informe insta a reconèixer el treball de memòria no només com un programa cultural, sinó com una inversió a llarg termini en protecció, prevenció i resiliència democràtica.
- Professionals de la memòria i institucions de construcció de pau: revisar críticament el seu propi llegat, situar les comunitats afectades al centre de la governança i la cocreació, teixir aliances amb els moviments per la justícia social i desenvolupar estratègies de prevenció basades en indicadors d’alerta primerenca.
- Donants i finançadors: passar del finançament a curt termini per projectes a un suport institucional sostingut, protegir la independència de les entitats beneficiàries i crear mecanismes de finançament intersectorials que reconeguin la memòria com a part essencial de la inversió en pau i seguretat.
«Recordar no és suficient si no canvia la manera com actuem avui. La trobada de Sarajevo va demostrar que la memòria pot ser una eina poderosa de prevenció, però només si és inclusiva, si és honesta amb les causes de fons i si està connectada amb les polítiques que han d’aturar la violència abans que comenci», afirma Kristian Herbolzheimer, director de l’ICIP.
Alma Mustafić, supervivent del genocidi de Srebrenica i investigadora a la Utrecht University of Applied Sciences, ho resumeix en la reflexió personal que signa a l’informe: «La memòria no és només una cosa que preservem, sinó una cosa que utilitzem. Per actuar. Per parlar. Per fer front comú».
Silvia Fernández, directora de programes de l’ICSC, considera que «és hora d’un canvi fonamental en la manera com s’entén, es governa i es finança el treball de memòria». Amina Krvavac, directora del War Childhood Museum, recorda que les històries de qui va viure la guerra, especialment durant la infància, «ens ajuden a entendre com la violència marca vides individuals, famílies i comunitats senceres, sovint al llarg de generacions».
La trobada va comptar amb el suport de la Unió Europea, la Missió de l’OSCE a Bòsnia i Hercegovina, el Consell d’Europa, les Nacions Unides a Bòsnia i Hercegovina i l’Ambaixada britànica a Sarajevo. L’informe s’emmarca en la línia de treball de l’ICIP en memòria, convivència i reconciliació.
